El continent africà és el bressol d’una tradició de mites de la creació i d’una cosmologia que guarden una semblança sorprenent amb la ciència-ficció. Aquestes dues sessions de treballs distòpics, conjugats amb obres mestres fantàstiques i poètiques de cinema africà clàssic i contemporani evoquen el concepte d’afro-distòpies protagonitzades per dones que demostren l’avantguarda del setè art que emergeix de l’Àfrica i de la seva diàspora. En paraules del realitzador camerunès Jean-Pierre Bekolo: “No només són pel·lícules futuristes d’Àfrica, són el cinema del futur”.
1a sessió: BLACK TO THE FUTURE
- Divendres 2 d'Octubre
- Horari: 21h
- Filmoteca de Catalunya
Amb presentació a carrec de KATHY SEY, cantant i actriu. Integrant del grup The Sey Sisters i de Tinta Negra, el col·lectiu d’actrius, actors i creadorxs negres a Catalunya.
WOMXN
Dir. Eden Tinto Collins, Gystere Peskine
Ghana, França | 2019 | 5′ | Experimental
Jane Dark viu a Noir-et-Cher. Quan la policia de l’Europa Normal amenaça la seva comunitat es transforma en la superheroïna SHE-ro WOMXN, ajudada per la seva amiga Delfín de la nau espacial La Kora Mare. Eden Negre Collins és originària de Ghana, Adrien Gystere Peskine és afrobrasiler; residents a França, han creat el col·lectiu d’artistes #Vouslaurezvoulu d’escala variable, itinerant i activista en la seva consciència afrodescendent.
🏆 “Winner, Professional Short” 2018
***Walthamstow Smartphone Film Fest (UK)
🏆“Winner, Experimental Short Film” 2019
***Indie Visions International Film Fest (USA)
🏆“Winner, Best Short” BRUT D’OR 2019
***Cinemabrut Film Festival, Marseille (FR)
🏆“Winner, Mink Stole Award” 2019
***Sick N’Wrong Film Fest, Orlando (USA)
🏆 “Winner Short Film” 2019
***Brighton Rocks Festival (UK)
🏆“Winner, Prix Jury Etudiant” 2019
***Videoformes, Clermont Ferrand (FR)🏆 “Winner, Highly Commended” 2019
***Walthamstow International Film Fest (UK)
🏆“Winner, Best Short Film” 2019
***Festival Atmosphères 2019, Courbevoie (FR)
🏆“Winner, Special Audience Award” 2019
***16 Days 16 Films 2019, (UK)
SANKOFA
Dir. Haile Gerima
EEUU, Ghana, Burkina Faso | 1993 | 124′
Durant una sessió de fotos davant de la costa d’on sortien els vaixells de Cape Coast de Ghana, una egocèntrica model afroamericana viatja espiritualment de tornada a una plantació de les Índies Occidentals. En la seva iniciació, viu de primera mà els horrors físics i psíquics que pateixen els esclaus, i finalment ,el poder redemptor de la comunitat i la rebel·lió de la qual es convertirà en líder.
A Ghana, el sankofa és l’ocell mitològic del poble akan i en la llengua twi significa : “san” ( retorn), “ko” (anar), “i “fa” (buscar i prendre), “recuperar el passat per entendre el present i construir el futur”, concepte sobre el qual es basa l’estructura narrativa de la pel·lícula.
El cineasta etíop Haile Gerima manipula el temps i l’espai per transportar el públic i Mona, la protagonista, a la terrible experiència del Maafa, també conegut com l’Holocaust africà. Tot i que la major part de la pel·lícula té lloc en el passat, la importància del sankofa rau en el que ens evoca sobre el present i el futur. És un tema recurrent en la filmografia de Gerima: per dominar el present, els pobles afrodescendents han de dominar el seu passat i la seva història. D’aquí que aquesta obra mestra narra l’esclavitud i la diàspora africana des de la perspectiva dels pobles esclaus, desafiant la romanticització de l’esclavitud i el reduccionisme del cos negre femení imperant a Hollywood, a més de criticar el neocolonialisme en una posada en escena subtil i magistralment filmada. Pel·lícula de culte amb un gran impacte en el públic africà i la seva diàspora. (+fitxa del IFFR: https://iffr.com/en/2018/films/sankofa)
El director: Haile Gerima (1946) és un cineasta etíop que viu i treballa als Estats Units. Va néixer i es va criar a Gondar, Etiòpia. El seu pare era un dramaturg, que va viatjar a través de l’Etiòpia rural de gira amb les seves obres de teatre. Gerima va emigrar als Estats Units el 1968 per estudiar dramatúrgia. El 1970 es va traslladar a Califòrnia per anar a la Universitat de Califòrnia, on va formar part d’una generació de nous cineastes noir del moviment L.A. Rebellion, també conegut com l’Escola de Cineastes Negres al costat de Charles Burnett, Ben Caldwell) i Larry Clark, entre d’altres. Des de 1975, Gerima és professor emèrit a la Universitat Howard de Washington.
Les seves pel·lícules han obtingut un gran reconeixement internacional: Hour glass (1971), Child of resistance (1976), Bush Mama (1976), Mirt sost shi amit (1976) Wilmington 10 (1979), Cendres i ambers (1982), Sankofa (1993), Imperfect Journey (1994), Adwa, an african Victory (1999) i Teza (2009).
Sankofa (1993) és la seva pel·lícula més coneguda. Com que cap distribuïdor volia la pel·lícula, Haile Gerima va viatjar de ciutat en ciutat als Estats Units, projectant i presentant la pel·lícula. Va aconseguir recaptar 3 milions de dòlars.
Les sessions del 2 i 3 d’octubre aniran contextualitzades amb una selecció musical de la cronista i Dj Sarah Ardite, col·laboradora habitual del FICAB.
2a sessió: BÀLSAM TECNOLÒGIC?
- Dissabte 3 d'Octubre
- Horari: 21h
- Filmoteca de Catalunya
Amb presentació a càrrec de Saiba Bayo, politòleg senegalès, investigador doctoral al camp de la filosofia del cinema a la Universitat Pompeu Fabra.
HELLO RAIN
Dir. C.J. OBASI
Nigeria | 2018 | 28′ | Ciència Ficció / Afrofuturisme / Fantasia
En aquesta adaptació del relat breu afrofuturista “Hello, Moto” de l’aclamada autora Nnedi Okorafor, 3 bruixes científiques decideixen fabricar unes perruques màgiques que els atorguen innombrables poders sobrenaturals. Tant poder corromp, i la líder, Rain, decideix aturar les seves companyes abans que destrueixin tota Nigèria. Un viatge desenfrenat de bruixeria, tecnociència i germanor. En paraules del director: “És important explicar històries africanes alternatives i que aquestes es converteixin en mainstream. Hem d’inspirar aquesta generació i la següent perquè vegin la negritud sota una llum més genuïna.”
YEELEN
Dir. Souleymane Cissé
Mali, Burkina Faso, França | 1987 | 105′
Yeelen explica la història del viatge iniciàtic realitzat pel jove Nianakoro per adquirir els poders màgics que Soma, el seu pare, reté amb recel. Persegueix al seu fill per destruir-lo, diu, per no respectar els seus propis preceptes religiosos dels bambara. En la seva fugida, les diverses aventures del jove es converteix en l’evidència d’un dolorós procés de maduració, de preparació per a una confrontació que transcendeix els paràmetres del purament personal o local, per elevar-se als dominis de l’al·legoria, de l’atemporal i espiritual.
Aquesta pel·lícula conté una doble dimensió: d’una banda, l’aspecte artístic i tècnic que ens porta a la història tradicional del Bambara, els seus avantpassats i els signes màgics del seu poder; d’altra banda, l’aspecte de la llegenda capaç de ser reconstruït en un altre temps purament cinematogràfic. La tècnica i el mite troben a Yeelen un punt de combustió comú: la llum. La tècnica de la llum que és el cinema s’ha encarregat de gestionar tots els mites, i el cinema de Cissé arriba al cim de les seves possibilitats quan és capaç, com en aquesta pel·lícula de gran èxit, d’aconseguir el domini tècnic en la recuperació del mite fundacional d’un poble.
Si hi ha un cineasta que ha estat capaç de fer front a les complexitats del continent africà, la riquesa de la seva cultura i la necessitat de la seva cinematografia és Souleymani Cissé nascut a Mali el 1941 i format a Moscou. Yeelen va ser la primera pel·lícula de l’Àfrica sudsahariana en guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes i va ser una ruptura amb l’estil naturalista i social de les pel·lícules anteriors de Cissé, i el cinema africà en general. Amb aquesta obra es va orientar cap a una pràctica en la qual la narració oral i l’espiritualitat simbòlica formaran l’esquelet de la seva obra posterior.
- L’home i els ídols (1965),
- L’aspirant (1968),
- Fonts d’inspiració (1968),
- Degal a Dialloube (1970),
- Festa Sanké (1971),
- Cinc dies de vida (1972),
- Desè aniversari de l’OAU (1973),
- Den muso / La noia (1975),
- Baara (1978),
- Cançons tradicionals de les Seychelles Islands (1978),
- Finye / El vent (1982),
- Yeelen / La llum (1987),
- Waati (1995)
3a sessió
- Dimecres 7 d'Octubre
- Horari: 21h
- Filmoteca de Catalunya
YEELEN
Dir. Souleymane Cissé
Mali, Burkina Faso, França | 1987 | 105′
Yeelen explica la història del viatge iniciàtic realitzat pel jove Nianakoro per adquirir els poders màgics que Soma, el seu pare, reté amb recel. Persegueix al seu fill per destruir-lo, diu, per no respectar els seus propis preceptes religiosos dels bambara. En la seva fugida, les diverses aventures del jove es converteix en l’evidència d’un dolorós procés de maduració, de preparació per a una confrontació que transcendeix els paràmetres del purament personal o local, per elevar-se als dominis de l’al·legoria, de l’atemporal i espiritual.
Aquesta pel·lícula conté una doble dimensió: d’una banda, l’aspecte artístic i tècnic que ens porta a la història tradicional del Bambara, els seus avantpassats i els signes màgics del seu poder; d’altra banda, l’aspecte de la llegenda capaç de ser reconstruït en un altre temps purament cinematogràfic. La tècnica i el mite troben a Yeelen un punt de combustió comú: la llum. La tècnica de la llum que és el cinema s’ha encarregat de gestionar tots els mites, i el cinema de Cissé arriba al cim de les seves possibilitats quan és capaç, com en aquesta pel·lícula de gran èxit, d’aconseguir el domini tècnic en la recuperació del mite fundacional d’un poble.
Si hi ha un cineasta que ha estat capaç de fer front a les complexitats del continent africà, la riquesa de la seva cultura i la necessitat de la seva cinematografia és Souleymani Cissé nascut a Mali el 1941 i format a Moscou. Yeelen va ser la primera pel·lícula de l’Àfrica sudsahariana en guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes i va ser una ruptura amb l’estil naturalista i social de les pel·lícules anteriors de Cissé, i el cinema africà en general. Amb aquesta obra es va orientar cap a una pràctica en la qual la narració oral i l’espiritualitat simbòlica formaran l’esquelet de la seva obra posterior.
- L’home i els ídols (1965),
- L’aspirant (1968),
- Fonts d’inspiració (1968),
- Degal a Dialloube (1970),
- Festa Sanké (1971),
- Cinc dies de vida (1972),
- Desè aniversari de l’OAU (1973),
- Den muso / La noia (1975),
- Baara (1978),
- Cançons tradicionals de les Seychelles Islands (1978),
- Finye / El vent (1982),
- Yeelen / La llum (1987),
- Waati (1995)
4a sessió
- Dijous 8 d'Octubre
- Horari: 20h
- Filmoteca de Catalunya
SANKOFA
Dir. Haile Gerima
EEUU, Ghana, Burkina Faso | 1993 | 124′
Durant una sessió de fotos davant de la costa d’on sortien els vaixells de Cape Coast de Ghana, una egocèntrica model afroamericana viatja espiritualment de tornada a una plantació de les Índies Occidentals. En la seva iniciació, viu de primera mà els horrors físics i psíquics que pateixen els esclaus, i finalment ,el poder redemptor de la comunitat i la rebel·lió de la qual es convertirà en líder.
A Ghana, el sankofa és l’ocell mitològic del poble akan i en la llengua twi significa : “san” ( retorn), “ko” (anar), “i “fa” (buscar i prendre), “recuperar el passat per entendre el present i construir el futur”, concepte sobre el qual es basa l’estructura narrativa de la pel·lícula.
El cineasta etíop Haile Gerima manipula el temps i l’espai per transportar el públic i Mona, la protagonista, a la terrible experiència del Maafa, també conegut com l’Holocaust africà. Tot i que la major part de la pel·lícula té lloc en el passat, la importància del sankofa rau en el que ens evoca sobre el present i el futur. És un tema recurrent en la filmografia de Gerima: per dominar el present, els pobles afrodescendents han de dominar el seu passat i la seva història. D’aquí que aquesta obra mestra narra l’esclavitud i la diàspora africana des de la perspectiva dels pobles esclaus, desafiant la romanticització de l’esclavitud i el reduccionisme del cos negre femení imperant a Hollywood, a més de criticar el neocolonialisme en una posada en escena subtil i magistralment filmada. Pel·lícula de culte amb un gran impacte en el públic africà i la seva diàspora. (+fitxa del IFFR: https://iffr.com/en/2018/films/sankofa)
El director: Haile Gerima (1946) és un cineasta etíop que viu i treballa als Estats Units. Va néixer i es va criar a Gondar, Etiòpia. El seu pare era un dramaturg, que va viatjar a través de l’Etiòpia rural de gira amb les seves obres de teatre. Gerima va emigrar als Estats Units el 1968 per estudiar dramatúrgia. El 1970 es va traslladar a Califòrnia per anar a la Universitat de Califòrnia, on va formar part d’una generació de nous cineastes noir del moviment L.A. Rebellion, també conegut com l’Escola de Cineastes Negres al costat de Charles Burnett, Ben Caldwell) i Larry Clark, entre d’altres. Des de 1975, Gerima és professor emèrit a la Universitat Howard de Washington.
Les seves pel·lícules han obtingut un gran reconeixement internacional: Hour glass (1971), Child of resistance (1976), Bush Mama (1976), Mirt sost shi amit (1976) Wilmington 10 (1979), Cendres i ambers (1982), Sankofa (1993), Imperfect Journey (1994), Adwa, an african Victory (1999) i Teza (2009).
Sankofa (1993) és la seva pel·lícula més coneguda. Com que cap distribuïdor volia la pel·lícula, Haile Gerima va viatjar de ciutat en ciutat als Estats Units, projectant i presentant la pel·lícula. Va aconseguir recaptar 3 milions de dòlars.